Aspectes físics, fisiològics i psicològics del color
L'espectre visible
La llum és el conjunt de les radiacions electromagnètiques que l'ull humà és capaç de percebre. Aquestes radiacions es diferencien les unes de les altres per una propietat anomenada longitud d'ona; a cada longitud d'ona correspon un color diferent: són els colors que obtenim en descompondre la llum solar amb un prisma o que observem en l'arc iris. El conjunt de totes aquestes radiacions constitueixen l'espectre visible.
L'espectre visible forma part d'un conjunt molt més ampli de radiacions electromagnètiques, de les quals només una estreta franja és visible. Immediatament més ençà i més enllà hi ha els raigs ultravioletes i els raigs infraroigs, que ja no són visibles.
La sensació de color
Les fonts lluminoses poden ser monocromàtiques: això significa que emeten llum d'una única longitud d'ona. Però aquest fet és més aviat excepcional: tant el Sol com la immensa majoria de les fonts lluminoses emeten un conjunt de radiacions de longituds d'ona diferents. El mateix es pot dir dels objectes il·luminats amb llum blanca: encara que reflecteixin parcialment la llum que els il·lumina, aquesta és formada d'un conjunt més o menys ampli de longituds d'ona diferents.
Tanmateix l'ull és incapaç de distingir la composició d'aquestes mescles. L'ull funciona d'una manera diferent que l'oïda en un aspecte molt rellevant. L'oïda és capaç de destriar dos o més sons de diferent longitud d'ona emesos simultàniament. Ni la persona més negada musicalment confondrà mai un do i un mi simultanis amb un re: potser no sabrà explicar la diferència, però ho trobarà diferent. L'ull del colorista més expert, en canvi, confon en una sola sensació indestriable qualsevol conjunt format per llum de diverses longituds d'ona procedents d'un mateix punt. Ningú no és capaç, per exemple, de determinar si una llum groga procedeix d'un focus groc o de la superposició de la llum procedent de dos focus, un de vermell i un de verd.
A la retina hi ha cèl·lules fotoreceptores, sensibles a les radiacions lluminoses. N'hi ha de dues menes: bastonets i cons. Els primers són els responsables de la visió en nivells baixos d'il·luminació; els segons, de la visió a nivells d'il·luminació més alts. Hi ha tres tipus de cons; cada tipus és sensible a una franja diferent de l'espectre visible: els uns són sensibles principalment al vermell, els altres principalment al verd i els altres principalment al blau. La sensació que ens produeix un color és la resultant dels nivells d'excitació sobre els tres tipus de cons.
Aspectes psicològics de la sensació de color
A aquesta dimensió que podem anomenar fisiològica del color se n'hi uneix una altra que ho acaba de complicar: la dimensió psicològica: un mateix color no és percebut igual en entorns diferents, com podem observar a continuació:
Malgrat les aparences, els dos quadres grisos són idèntics de mida i de color.
Això comporta que tant important o més que l'ajustament fi d'un color és la manera com el combinem amb d'altres.
2. Mescles additives de colors
Mescles additives de tres colors primaris
La naturalesa de la percepció visual que s'ha explicat en el tema anterior comporta que fent servir únicament tres focus lluminosos - un de vermell, un de verd i un de blau - poguem aconseguir una part molt important de tots els colors que som capaços de percebre (no pas tots, com explicarem a continuació). Aquest sistema de combinació s'anomena mescla additiva de colors, i els colors que s'hi fan servir són els anomenats colors primaris.
En els monitors d'ordinador i en les pantalles de televisió s'ha universalitzat un procediment que s'hi basa.
Limitacions de les mescles additives de tres colors
Observant aquest diagrama i tenint present el que s'ha dit sobre la mescla additiva de colors arribem a una important conclusió: encara que disposéssim de tres fonts monocromàtiques amb longituds d'ona de 450, 520 i 650, una part dels colors - la que queda fora del triangle format per aquests tres punts - no es podria reproduir per mescla additiva: ens caldria bé una font monocromàtica bé un dispositiu de dispersió de la llum, com ara un prisma.
A la pràctica disposem de fonts lluminoses que ocupen llocs encara més interiors en el diagrama, de manera que el conjunt de colors reproduïbles és menor.
Com més extens sigui el triangle format pels tres colors primaris que fem servir, més gran serà l'àmbit dels colors que per combinació se'n podran obtenir.
